La celebració de VeloCity a Barcelona ha atret gent de tot el món. Una d'aquestes persones ha estat William Rees, professor canadenc, que ha passat uns dies entre nosaltres i així hem tingut ocasió de parlar amb ell sobre el mètode d'anàlisi de la insostenibilitat que ha elaborat i que anomena «petjada ecològica».
La petjada ecològica demostra que molts dels anomenats països avançats estan acumulant ràpidament un gran dèficit amb la resta del planeta. Com que tots els països no poden ser importadors nets de capacitat de càrrega, el nivell de vida dels rics, amb l'actual tecnologia, no pot estendre's a tota la població mundial. La sostenibilitat dependria, doncs, en bona part del grau d'equitat en les relacions internacionals i de canvis importants en les relacions comercials. Segons William Rees, la qüestió fonamental que l'economia ecològica es planteja és si quedarà prou estoc de capital natural per sustentar la càrrega de l'economia humana prevista per al proper segle. La resposta és: si els 5.800 milions de persones que vivim actualment a la Terra consumíssim' com els nord-americans mitjans, no. Per fer-ho necessitaríem dos planetes adicionals.
- Quins són els càlculs que l'han portat a aquesta conclusió?
- Tots nosaltres consumim coses. El càlcul de la petjada ecològica té en compte la quantitat de consum anual per persona. Per exemple, camises de cotó. Quant quilos de cotó calen per fer una camisa? També calculem la superfície necessària per produir aquests quilos de cotó. Podem fer els mateixos càlculs per a cada producte que consumim, partint de la base que hi ha un component de superfície de terra per a cada material i que també cada tipus de residu exigeix una quantitat de terra per assimilar-lo. Sumant totes aquestes superfícies arribem a la petjada ecològica d'una persona, d'una ciutat o d'un país. Els resultats demostren que la petjada ecològica no és igual a la superfície del territori on vivim. De fet, la petjada ecològica és molt més gran. Per exemple, només pel cafè que una persona consumeix de mitjana a Europa necessitem 25 m2 de terra per any.
A Catalunya, segons el nivell de vida d'aquí, s'ha calculat que necessitaríem entre 4 i 5 Ha. per persona (a diferència dels nord-americans que en necessiten entre 7 i 9 Ha). Però la disponibilitat de superfície per persona a la Terra arriba només entre 1 i 1,5 Ha, sense tenir en compte el sòl requerit per altres espècies!!
Un fàcil exercici mental serveix per entendre la realitat que hi ha darrere l'anàlisi de la petjada ecològica: imagineu què podria passar en una àrea urbana que quedés tancada dins una campana de plàstic... es moririen. La població i l'economia contingudes en la campana s'haurien quedat sense el subministrament de recursos vitals i sense poder expulsar els residus.
Hi ha hagut altres estudis que han intentat mesurar la quantitat de consum per persona, però no ho han traduït en termes d'espai ocupat-àrea robada. És molt més fàcil entendre que hi ha una crisi de recursos quan s'explica en termes de quants més planetes necessitaríem.
- Vostè diu que els seus càlculs estan subestimats perquè els únics residus que tenen en compte són les emissions de carboni. Si s'incloguessin també els residus domèstics, quant s'incrementaria la petjada ecològica?
- Els càlculs fets a la Universitat d'Estocolm sobre les 29 ciutats més grans de la Mar Bàltica hi varen afegir el sòl necessari per absorbir les aigües residuals. El resultat fou que la petjada ecològica d'aquestes ciutats era entre 600 i 1.100 vegades més gran que la seva àrea física. Mentre que els estudis fets sobre les ciutats nord-americanes, tenint en compte únicament el C02, tenien com a resultat que aquestes depenen d'una àrea entre 200 i 400 vegades més extensa que la pròpia ciutat.
- No li sembla que els resultats del seu estudi són molt depriments?
- No. A mi em semblen una bona notícia. Allò depriment és que la gent es cregui que podem créixer cada vegada més. La majoria de la població del planeta accepten el consumisme com a forma de vida. pensem que la competència és un valor preferible a la cooperació. L'economia es fonamenta en les característiques humanes més banals: la competitivitat; el suposat desig insaciable de coses materials; el menyspreu de la comunitat; la dictadura del diner; que s'ha d'invertir allà on el mercat laboral i els recursos naturals siguin més barats... Aquest és el model promogut per les agències internacionals de desenvolupament, les corporacions transnacionals i quasi tots els governs. Això sí que ho trobo depriment!
Els resultats del nostre treball diuen: «Escolteu, això no té sentit. Viviu en un món ben diferent del que suposen els models establerts». Si a la gent li impacten les nostres xifres potser començarà a adonar-se que amb la competència no podrem resoldre aquests problemes i reconeixerà que les úniques solucions només poden venir d'iniciatives cooperatives, d'acords internacionals per protegir el patrimoni global, del treball conjunt per reduir la nostra necessitat de coses materials. Aquesta és la bona notícia.
Estem intentant crear unes bases que serveixin per redescobrir l'interès objectiu que tenim de salvar el planeta, recuperant les nostres comunitats, dedicant temps a famílies sanes i no pas a acumular béns materials. No s'ha pogut demostrar que per damunt dels 8.000 dòlars-persona-any, l'increment dels ingressos comporti un increment de la felicitat. Dit d'una altra manera, si estiguéssiu al Titànic, què preferiríeu, que algú des del pont de comandament cridés: Iceberg!, o ignorar l'iceberg i xocar amb ell? Estic dient que potser allà hi ha un iceberg i que potser hi hem d'anar en compte. Jo preferiria estar en aquest Titànic, no pas en el que es va enfonsar.
- En el seu article publicat a Edología Política diu que «la capacitat de càrrega ecològica és una de les bases fonamentals de la comptabilitat demogràfica». Estudis com el de Sustainable Seattle i el Fòrum per una Barcelona sostenible tenen 40 indicadors per mesurar si millora o empitjora el medi ambient de la ciutat. La petjada ecològica es podria entendre com una base d'estudi d'indicadors a escala nacional?
- Aquests són indicadors molt vàlids. Però em sembla que la majoria de persones que participen en el moviment de ciutats sostenibles no accepten que la ciutat és només una part del sistema urbà. Molts dels elements que mesuren tenen més a veure amb l'entorn immediat de les ciutats -pretenen millorar-ne la vivibilitat-, sense considerar els problemes fonamentals d'una societat consumidora que té limitat el creixement. Potser el moviment de ciutats sostenibles s'adonarà que no ri hi ha prou de millorar l'espai verd o la qualitat de l'aire, que la sostenibilitat arribarà només quan la gent ,hagi canviat les actituds i el comportament. La part més gran de la petjada ecològica ve del consum personal i, per tant, els resultats que es poden aconseguir des de les ciutats tenen un límit. O sigui que la feina del moviment de ciutats sostenibles és parallel i compatible amb el plantejament fet des de l'anàlisi de la petjada ecològica, però no ha començat encara a atacar el problema fonamental dels valors predominants en la societat occidental.
William Rees amb els seus càlculs ens ha donat una mala notícia, que la insostenibilitat quantificada és tan immensa que fa por. La bona notícia, com diu ell, és que ens podem adonar del que està passant, i encara estem a temps de vorejar l'iceberg, de canviar la direcció. Ell se'n torna a les fredes terres del nord, però ens deixa un instrument que pot ser molt útil.
Font: Ecologia Política n. 12. 1996 1) Sòl ecològicament productiu. En milers d'hectàrees Revisió de Wackermagel & Rees (1995) 2) Població 1995. En milers de persones
Petjades estimades en estudis d'Ingo Neuman de la Universitat de 3) Sòl ecològicament productiu. En hectàrees per càpita Trier, Alemanya; Dieter Zücher de la Consultora Infras, Suïssa; i 4) Dèficit ecològic nacional per càpita. En hectàrees anàlisis pròpies amb dades del World Resources Institute (1992) 5) Dèficit ecològic nacional per càpita. En percentatges.
* Capacitat de càrrega apropiada o robada: La part dels fluxos de recursos biofísics i de la capacitat d'assimilació de residus per unitat de temps, del total global, apropiats per una població o economia determinada.
" Dèficit ecològic: El nivell de consum de recursos i descàrrega de residus d'una economia o població que excedeix la producció natural sostenible de la regió o localitat i la seva capacitat assimiladora. També és la diferència entre la petjada ecològica d'aquesta població o economia, i I'àrea geogràfica que ocupa.
" Esquerda en la sostenibilitat: Una mesura de la disminució del consum (o de I'increment de I'eficiència material i econòmica) requerida per eliminar el dèficit ecològic. Pot aplicar-se a escala regional o global.
" Justa porció de terra: El territori ecològicament productiu disponible per càpita a la Terra. Actualment, a I'entorn d'1,5 Ha (1995). La Justa porció d'oceà (ecològicament productiu -plataforma litoral i estuari- dividits pel total de la població) és poc més de 0,5 Ha.
" Petjada ecològica: L'àrea de territori productiu o ecosistema aquàtic necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població definida amb un nivell de vida específic, sigui on sigui aquesta àrea.
" Planetoide personal: La petjada ecològica per càpita.
La petjada ecològica demostra que molts dels anomenats països avançats estan acumulant ràpidament un gran dèficit amb la resta del planeta. Com que tots els països no poden ser importadors nets de capacitat de càrrega, el nivell de vida dels rics, amb l'actual tecnologia, no pot estendre's a tota la població mundial. La sostenibilitat dependria, doncs, en bona part del grau d'equitat en les relacions internacionals i de canvis importants en les relacions comercials. Segons William Rees, la qüestió fonamental que l'economia ecològica es planteja és si quedarà prou estoc de capital natural per sustentar la càrrega de l'economia humana prevista per al proper segle. La resposta és: si els 5.800 milions de persones que vivim actualment a la Terra consumíssim' com els nord-americans mitjans, no. Per fer-ho necessitaríem dos planetes adicionals.
- Quins són els càlculs que l'han portat a aquesta conclusió?
- Tots nosaltres consumim coses. El càlcul de la petjada ecològica té en compte la quantitat de consum anual per persona. Per exemple, camises de cotó. Quant quilos de cotó calen per fer una camisa? També calculem la superfície necessària per produir aquests quilos de cotó. Podem fer els mateixos càlculs per a cada producte que consumim, partint de la base que hi ha un component de superfície de terra per a cada material i que també cada tipus de residu exigeix una quantitat de terra per assimilar-lo. Sumant totes aquestes superfícies arribem a la petjada ecològica d'una persona, d'una ciutat o d'un país. Els resultats demostren que la petjada ecològica no és igual a la superfície del territori on vivim. De fet, la petjada ecològica és molt més gran. Per exemple, només pel cafè que una persona consumeix de mitjana a Europa necessitem 25 m2 de terra per any.
A Catalunya, segons el nivell de vida d'aquí, s'ha calculat que necessitaríem entre 4 i 5 Ha. per persona (a diferència dels nord-americans que en necessiten entre 7 i 9 Ha). Però la disponibilitat de superfície per persona a la Terra arriba només entre 1 i 1,5 Ha, sense tenir en compte el sòl requerit per altres espècies!!
Un fàcil exercici mental serveix per entendre la realitat que hi ha darrere l'anàlisi de la petjada ecològica: imagineu què podria passar en una àrea urbana que quedés tancada dins una campana de plàstic... es moririen. La població i l'economia contingudes en la campana s'haurien quedat sense el subministrament de recursos vitals i sense poder expulsar els residus.
Hi ha hagut altres estudis que han intentat mesurar la quantitat de consum per persona, però no ho han traduït en termes d'espai ocupat-àrea robada. És molt més fàcil entendre que hi ha una crisi de recursos quan s'explica en termes de quants més planetes necessitaríem.
- Vostè diu que els seus càlculs estan subestimats perquè els únics residus que tenen en compte són les emissions de carboni. Si s'incloguessin també els residus domèstics, quant s'incrementaria la petjada ecològica?
- Els càlculs fets a la Universitat d'Estocolm sobre les 29 ciutats més grans de la Mar Bàltica hi varen afegir el sòl necessari per absorbir les aigües residuals. El resultat fou que la petjada ecològica d'aquestes ciutats era entre 600 i 1.100 vegades més gran que la seva àrea física. Mentre que els estudis fets sobre les ciutats nord-americanes, tenint en compte únicament el C02, tenien com a resultat que aquestes depenen d'una àrea entre 200 i 400 vegades més extensa que la pròpia ciutat.
- No li sembla que els resultats del seu estudi són molt depriments?
- No. A mi em semblen una bona notícia. Allò depriment és que la gent es cregui que podem créixer cada vegada més. La majoria de la població del planeta accepten el consumisme com a forma de vida. pensem que la competència és un valor preferible a la cooperació. L'economia es fonamenta en les característiques humanes més banals: la competitivitat; el suposat desig insaciable de coses materials; el menyspreu de la comunitat; la dictadura del diner; que s'ha d'invertir allà on el mercat laboral i els recursos naturals siguin més barats... Aquest és el model promogut per les agències internacionals de desenvolupament, les corporacions transnacionals i quasi tots els governs. Això sí que ho trobo depriment!
Els resultats del nostre treball diuen: «Escolteu, això no té sentit. Viviu en un món ben diferent del que suposen els models establerts». Si a la gent li impacten les nostres xifres potser començarà a adonar-se que amb la competència no podrem resoldre aquests problemes i reconeixerà que les úniques solucions només poden venir d'iniciatives cooperatives, d'acords internacionals per protegir el patrimoni global, del treball conjunt per reduir la nostra necessitat de coses materials. Aquesta és la bona notícia.
Estem intentant crear unes bases que serveixin per redescobrir l'interès objectiu que tenim de salvar el planeta, recuperant les nostres comunitats, dedicant temps a famílies sanes i no pas a acumular béns materials. No s'ha pogut demostrar que per damunt dels 8.000 dòlars-persona-any, l'increment dels ingressos comporti un increment de la felicitat. Dit d'una altra manera, si estiguéssiu al Titànic, què preferiríeu, que algú des del pont de comandament cridés: Iceberg!, o ignorar l'iceberg i xocar amb ell? Estic dient que potser allà hi ha un iceberg i que potser hi hem d'anar en compte. Jo preferiria estar en aquest Titànic, no pas en el que es va enfonsar.
- En el seu article publicat a Edología Política diu que «la capacitat de càrrega ecològica és una de les bases fonamentals de la comptabilitat demogràfica». Estudis com el de Sustainable Seattle i el Fòrum per una Barcelona sostenible tenen 40 indicadors per mesurar si millora o empitjora el medi ambient de la ciutat. La petjada ecològica es podria entendre com una base d'estudi d'indicadors a escala nacional?
- Aquests són indicadors molt vàlids. Però em sembla que la majoria de persones que participen en el moviment de ciutats sostenibles no accepten que la ciutat és només una part del sistema urbà. Molts dels elements que mesuren tenen més a veure amb l'entorn immediat de les ciutats -pretenen millorar-ne la vivibilitat-, sense considerar els problemes fonamentals d'una societat consumidora que té limitat el creixement. Potser el moviment de ciutats sostenibles s'adonarà que no ri hi ha prou de millorar l'espai verd o la qualitat de l'aire, que la sostenibilitat arribarà només quan la gent ,hagi canviat les actituds i el comportament. La part més gran de la petjada ecològica ve del consum personal i, per tant, els resultats que es poden aconseguir des de les ciutats tenen un límit. O sigui que la feina del moviment de ciutats sostenibles és parallel i compatible amb el plantejament fet des de l'anàlisi de la petjada ecològica, però no ha començat encara a atacar el problema fonamental dels valors predominants en la societat occidental.
William Rees amb els seus càlculs ens ha donat una mala notícia, que la insostenibilitat quantificada és tan immensa que fa por. La bona notícia, com diu ell, és que ens podem adonar del que està passant, i encara estem a temps de vorejar l'iceberg, de canviar la direcció. Ell se'n torna a les fredes terres del nord, però ens deixa un instrument que pot ser molt útil.
Font: Ecologia Política n. 12. 1996 1) Sòl ecològicament productiu. En milers d'hectàrees Revisió de Wackermagel & Rees (1995) 2) Població 1995. En milers de persones
Petjades estimades en estudis d'Ingo Neuman de la Universitat de 3) Sòl ecològicament productiu. En hectàrees per càpita Trier, Alemanya; Dieter Zücher de la Consultora Infras, Suïssa; i 4) Dèficit ecològic nacional per càpita. En hectàrees anàlisis pròpies amb dades del World Resources Institute (1992) 5) Dèficit ecològic nacional per càpita. En percentatges.
* Capacitat de càrrega apropiada o robada: La part dels fluxos de recursos biofísics i de la capacitat d'assimilació de residus per unitat de temps, del total global, apropiats per una població o economia determinada.
" Dèficit ecològic: El nivell de consum de recursos i descàrrega de residus d'una economia o població que excedeix la producció natural sostenible de la regió o localitat i la seva capacitat assimiladora. També és la diferència entre la petjada ecològica d'aquesta població o economia, i I'àrea geogràfica que ocupa.
" Esquerda en la sostenibilitat: Una mesura de la disminució del consum (o de I'increment de I'eficiència material i econòmica) requerida per eliminar el dèficit ecològic. Pot aplicar-se a escala regional o global.
" Justa porció de terra: El territori ecològicament productiu disponible per càpita a la Terra. Actualment, a I'entorn d'1,5 Ha (1995). La Justa porció d'oceà (ecològicament productiu -plataforma litoral i estuari- dividits pel total de la població) és poc més de 0,5 Ha.
" Petjada ecològica: L'àrea de territori productiu o ecosistema aquàtic necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població definida amb un nivell de vida específic, sigui on sigui aquesta àrea.
" Planetoide personal: La petjada ecològica per càpita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada