dilluns, 31 de març del 2008

PLANTES EDAR

Tipos de E.D.A.R.
Se distinguen dos tipos de E.D.A.R. principales: las urbanas y las industriales. Las E.D.A.R. urbanas reciben aguas residuales mayoritariamente de una aglomeración humana. Mientras que las industriales reciben las aguas residuales de una o varias industrias.

Composición del agua residual urbana
El agua residual urbana en la mayor parte de España está formada por la reunión de las aguas residuales procedentes del alcantarillado municipal, de las industrias asentadas en el casco urbano y en la mayor parte de los casos de las aguas de lluvia que son recogidas por el alcantarillado.

La mezcla de las aguas fecales con las aguas de lluvia suelen producir problemas en una E.D.A.R., sobre todo en caso de tormentas, por lo que las actuaciones urbanas recientes se están separando las redes de aguas fecales de las redes de aguas de lluvia.

¿Porqué necesitamos una E.D.A.R.?
Cuando un vertido de agua residual sin tratar llega a un cauce produce varios efectos sobre él:

Tapiza la vegetación de las riberas con residuos sólidos gruesos que lleva el agua residual, tales como plásticos, utensilios, restos de alimentos, etc.
Acumulación de sólidos en suspensión sedimentables en fondo y orillas del cauce, tales como arenas y materia orgánica.
Consumo del oxígeno disuelto que tiene el cauce por descomposición de la materia orgánica y compuestos amoniacales del agua residual.
Formación de malos olores por agotamiento del oxígeno disuelto del cauce que no es capaz de recuperarse.
Entrada en el cauce de grandes cantidades de microorganismos entre los que pueden haber elevado número de patógenos.
Contaminación por compuestos químicos tóxicos o inhibidores de otros seres vivos (dependiendo de los vertidos industriales)
Aumenta la eutrofización al portar grandes cantidades de fósforo y nitrógeno.
¿Que se tiene en cuenta para diseñar una E.D.A.R. urbana?
No todas las E.D.A.R. son iguales ni cumplen las mismas especificaciones. Habitualmente las autoridades que tienen encomendadas competencias medioambientales definen primero los usos que van a tener los cauces para así establecer las necesidades o situaciones críticas de los vertidos. Debemos distinguir, por lo general, dos grandes lineas maestras para empezar (En España):

La Directiva 271/91/CEE de la Unión Europea que establece los plazos para construir depuradoras y los tamaños de población de que deben contar con una. Así mismo establece mecanismos y frecuencias de muestreo y análisis de las aguas residuales. El control se basa en los parámetros sólidos en suspensión, D.B.O.5 , D.Q.O., fósforo y nitrógeno. Existe la trasposición a la legislación española de esta Directiva y un Plan Nacional de Saneamiento y Depuración de Aguas Residuales (Ver B.O.E. Resolución del 28/04/95 del M.O.P.T. y M.A. publicado el 12/05/95 y Real Decreto-Ley 11/1995 de 28/12/95 publicado el 30/12/95..
La Comisaría de Aguas correspondiente a la cuenca donde se vierte emite una autorización de vertido en la que se pueden reflejar valores límite de vertido.
Una vez claros los límites de calidad del vertido y las garantías que éste debe cumplir se tiene en cuenta una amplia gama de variables tales como:

Tamaño de la población servida. Industrias presentes, tipo de contaminación. Oscilaciones de carga y caudal en el tiempo (día, semana, estacionales, etc), equivalencia en habitantes (en el sentido de la Directiva 271/91/CEE)
Que se va ha hacer con los residuos generados: basura y biosólidos (fangos).
Posible reutilización del efluente (o parte de él)
Nivel de profesionalización del personal requerido
Orografía del terreno
Coste del suelo
Impacto ambiental

dimarts, 11 de març del 2008

Petjada ecològica


La celebració de VeloCity a Barcelona ha atret gent de tot el món. Una d'aquestes persones ha estat William Rees, professor canadenc, que ha passat uns dies entre nosaltres i així hem tingut ocasió de parlar amb ell sobre el mètode d'anàlisi de la insostenibilitat que ha elaborat i que anomena «petjada ecològica».
La petjada ecològica demostra que molts dels anomenats països avançats estan acumulant ràpidament un gran dèficit amb la resta del planeta. Com que tots els països no poden ser importadors nets de capacitat de càrrega, el nivell de vida dels rics, amb l'actual tecnologia, no pot estendre's a tota la població mundial. La sostenibilitat dependria, doncs, en bona part del grau d'equitat en les relacions internacionals i de canvis importants en les relacions comercials. Segons William Rees, la qüestió fonamental que l'economia ecològica es planteja és si quedarà prou estoc de capital natural per sustentar la càrrega de l'economia humana prevista per al proper segle. La resposta és: si els 5.800 milions de persones que vivim actualment a la Terra consumíssim' com els nord-americans mitjans, no. Per fer-ho necessitaríem dos planetes adicionals.


- Quins són els càlculs que l'han portat a aquesta conclusió?

- Tots nosaltres consumim coses. El càlcul de la petjada ecològica té en compte la quantitat de consum anual per persona. Per exemple, camises de cotó. Quant quilos de cotó calen per fer una camisa? També calculem la superfície necessària per produir aquests quilos de cotó. Podem fer els mateixos càlculs per a cada producte que consumim, partint de la base que hi ha un component de superfície de terra per a cada material i que també cada tipus de residu exigeix una quantitat de terra per assimilar-lo. Sumant totes aquestes superfícies arribem a la petjada ecològica d'una persona, d'una ciutat o d'un país. Els resultats demostren que la petjada ecològica no és igual a la superfície del territori on vivim. De fet, la petjada ecològica és molt més gran. Per exemple, només pel cafè que una persona consumeix de mitjana a Europa necessitem 25 m2 de terra per any.

A Catalunya, segons el nivell de vida d'aquí, s'ha calculat que necessitaríem entre 4 i 5 Ha. per persona (a diferència dels nord-americans que en necessiten entre 7 i 9 Ha). Però la disponibilitat de superfície per persona a la Terra arriba només entre 1 i 1,5 Ha, sense tenir en compte el sòl requerit per altres espècies!!

Un fàcil exercici mental serveix per entendre la realitat que hi ha darrere l'anàlisi de la petjada ecològica: imagineu què podria passar en una àrea urbana que quedés tancada dins una campana de plàstic... es moririen. La població i l'economia contingudes en la campana s'haurien quedat sense el subministrament de recursos vitals i sense poder expulsar els residus.

Hi ha hagut altres estudis que han intentat mesurar la quantitat de consum per persona, però no ho han traduït en termes d'espai ocupat-àrea robada. És molt més fàcil entendre que hi ha una crisi de recursos quan s'explica en termes de quants més planetes necessitaríem.

- Vostè diu que els seus càlculs estan subestimats perquè els únics residus que tenen en compte són les emissions de carboni. Si s'incloguessin també els residus domèstics, quant s'incrementaria la petjada ecològica?

- Els càlculs fets a la Universitat d'Estocolm sobre les 29 ciutats més grans de la Mar Bàltica hi varen afegir el sòl necessari per absorbir les aigües residuals. El resultat fou que la petjada ecològica d'aquestes ciutats era entre 600 i 1.100 vegades més gran que la seva àrea física. Mentre que els estudis fets sobre les ciutats nord-americanes, tenint en compte únicament el C02, tenien com a resultat que aquestes depenen d'una àrea entre 200 i 400 vegades més extensa que la pròpia ciutat.

- No li sembla que els resultats del seu estudi són molt depriments?

- No. A mi em semblen una bona notícia. Allò depriment és que la gent es cregui que podem créixer cada vegada més. La majoria de la població del planeta accepten el consumisme com a forma de vida. pensem que la competència és un valor preferible a la cooperació. L'economia es fonamenta en les característiques humanes més banals: la competitivitat; el suposat desig insaciable de coses materials; el menyspreu de la comunitat; la dictadura del diner; que s'ha d'invertir allà on el mercat laboral i els recursos naturals siguin més barats... Aquest és el model promogut per les agències internacionals de desenvolupament, les corporacions transnacionals i quasi tots els governs. Això sí que ho trobo depriment!

Els resultats del nostre treball diuen: «Escolteu, això no té sentit. Viviu en un món ben diferent del que suposen els models establerts». Si a la gent li impacten les nostres xifres potser començarà a adonar-se que amb la competència no podrem resoldre aquests problemes i reconeixerà que les úniques solucions només poden venir d'iniciatives cooperatives, d'acords internacionals per protegir el patrimoni global, del treball conjunt per reduir la nostra necessitat de coses materials. Aquesta és la bona notícia.

Estem intentant crear unes bases que serveixin per redescobrir l'interès objectiu que tenim de salvar el planeta, recuperant les nostres comunitats, dedicant temps a famílies sanes i no pas a acumular béns materials. No s'ha pogut demostrar que per damunt dels 8.000 dòlars-persona-any, l'increment dels ingressos comporti un increment de la felicitat. Dit d'una altra manera, si estiguéssiu al Titànic, què preferiríeu, que algú des del pont de comandament cridés: Iceberg!, o ignorar l'iceberg i xocar amb ell? Estic dient que potser allà hi ha un iceberg i que potser hi hem d'anar en compte. Jo preferiria estar en aquest Titànic, no pas en el que es va enfonsar.

- En el seu article publicat a Edología Política diu que «la capacitat de càrrega ecològica és una de les bases fonamentals de la comptabilitat demogràfica». Estudis com el de Sustainable Seattle i el Fòrum per una Barcelona sostenible tenen 40 indicadors per mesurar si millora o empitjora el medi ambient de la ciutat. La petjada ecològica es podria entendre com una base d'estudi d'indicadors a escala nacional?

- Aquests són indicadors molt vàlids. Però em sembla que la majoria de persones que participen en el moviment de ciutats sostenibles no accepten que la ciutat és només una part del sistema urbà. Molts dels elements que mesuren tenen més a veure amb l'entorn immediat de les ciutats -pretenen millorar-ne la vivibilitat-, sense considerar els problemes fonamentals d'una societat consumidora que té limitat el creixement. Potser el moviment de ciutats sostenibles s'adonarà que no ri hi ha prou de millorar l'espai verd o la qualitat de l'aire, que la sostenibilitat arribarà només quan la gent ,hagi canviat les actituds i el comportament. La part més gran de la petjada ecològica ve del consum personal i, per tant, els resultats que es poden aconseguir des de les ciutats tenen un límit. O sigui que la feina del moviment de ciutats sostenibles és parallel i compatible amb el plantejament fet des de l'anàlisi de la petjada ecològica, però no ha començat encara a atacar el problema fonamental dels valors predominants en la societat occidental.

William Rees amb els seus càlculs ens ha donat una mala notícia, que la insostenibilitat quantificada és tan immensa que fa por. La bona notícia, com diu ell, és que ens podem adonar del que està passant, i encara estem a temps de vorejar l'iceberg, de canviar la direcció. Ell se'n torna a les fredes terres del nord, però ens deixa un instrument que pot ser molt útil.

Font: Ecologia Política n. 12. 1996 1) Sòl ecològicament productiu. En milers d'hectàrees Revisió de Wackermagel & Rees (1995) 2) Població 1995. En milers de persones

Petjades estimades en estudis d'Ingo Neuman de la Universitat de 3) Sòl ecològicament productiu. En hectàrees per càpita Trier, Alemanya; Dieter Zücher de la Consultora Infras, Suïssa; i 4) Dèficit ecològic nacional per càpita. En hectàrees anàlisis pròpies amb dades del World Resources Institute (1992) 5) Dèficit ecològic nacional per càpita. En percentatges.

* Capacitat de càrrega apropiada o robada: La part dels fluxos de recursos biofísics i de la capacitat d'assimilació de residus per unitat de temps, del total global, apropiats per una població o economia determinada.
" Dèficit ecològic: El nivell de consum de recursos i descàrrega de residus d'una economia o població que excedeix la producció natural sostenible de la regió o localitat i la seva capacitat assimiladora. També és la diferència entre la petjada ecològica d'aquesta població o economia, i I'àrea geogràfica que ocupa.

" Esquerda en la sostenibilitat: Una mesura de la disminució del consum (o de I'increment de I'eficiència material i econòmica) requerida per eliminar el dèficit ecològic. Pot aplicar-se a escala regional o global.

" Justa porció de terra: El territori ecològicament productiu disponible per càpita a la Terra. Actualment, a I'entorn d'1,5 Ha (1995). La Justa porció d'oceà (ecològicament productiu -plataforma litoral i estuari- dividits pel total de la població) és poc més de 0,5 Ha.

" Petjada ecològica: L'àrea de territori productiu o ecosistema aquàtic necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població definida amb un nivell de vida específic, sigui on sigui aquesta àrea.

" Planetoide personal: La petjada ecològica per càpita.

contaminació d'aigües

La contaminació de l'aigua és causada per la presència de grans quantitats de matèries estranyes en els ecosistemes aquàtics, les quals n'alteren l'equilibri.
En les aigües viuen bacteris descomponedors que transformen la matèria orgànica (fulles, animals morts, excrements...) en sals minerals consumint oxigen. Abans, els rius i llacs es mantenien nets gràcies a aquest mecanisme d'autodepuració. Però, avui dia, aboquem una quantitat tan alta de contaminants que el procés d'autodepuració natural de les aigües esdevé inútil en moltes ocasions.


Agents contaminants


Les aigües residuals domèstiques provenen de cases, escoles, hospitals, etc. Contenen sobretot contaminants orgànics (orina, femta, restes de menjar...) i també poden contenir microorganismes patògens procedents de persones malaltes i d'altres éssers vius. També contenen productes de neteja, olis i restes de pintures.
Les aigües residuals agrícoles poden contenir fertilitzants i pesticides que provenen de l'aigua de reg.
Les aigües residuals d'origen industrial poden contenir productes que no es descomponen (plàstics, llaunes ...) o substàncies tòxiques. Alguns dels verins presents a les aigües residuals industrials són: l'arsènic, el cianur, el crom, el plom, el cadmi, l'anhídrid sulfúric, olis, diversos àcids, etc.
Les aigües d'escorriment circulen pels carrers i teulades quan plou. Poden arrossegar tota mena de materials, com ara plàstics, material d'enderroc, papers, llaunes...

Les aigües residuals poden tenir diversos orígens: domèstic, agrícola, industrial i d'escorriment. Aquestes aigües contenen tot tipus de contaminants


Els purins o fems procedents del bestiar de les granges també contaminen les aigües si s'aboquen als rius o rierols o si s'utilitzen en excés per adobar la terra, llavors s'infiltren i acaben contaminant les aigües subterrànies.
Els detergents contenen gran quantitat de fosfats que van a parar, aigüera avall, als nostres rius, llacs i embassaments, juntament amb les aigües residuals domèstiques i contaminen les aigües.
La contaminació per intrusió afecta a les aigües subterrànies. Es produeix quan es barreja aigua salada del mar amb aigua dolça d'un aqüífer per raó d'una extracció excessiva de l'aigua de l'aqüífer.



Els fertilitzants i pesticides emprats a l'agricultura també contaminen les aigües. Els purins en excés són una font de contaminació del sòl i de l'aigua. Els detergents contenen fosfats que provoquen la contaminació de les aigües. L'extracció excessiva de l'aigua dels pous i dels aqüífers provoca la salinització de l'aigua dolça.


Conseqüències de la contaminació de l'aigua


Un dels problemes derivats de la contaminació de l'aigua és l'eutrofització o creixement massiu d'algues en un ecosistema aquàtic. Aquest fenomen es produeix quan l'aigua rep gran quantitat de nitrogen i fòsfor, substàncies que les algues fan servir de nutrients, de tal manera que les algues proliferen desmesuradament i l'aigua esdevé tèrbola i verda.
Per descompondre totes les restes de les nombroses algues que van morint, els bacteris descomponedors han de consumir molt d'oxigen, que aviat és insuficient. La falta d'oxigen provoca la mort massiva dels peixos, de les algues i d'altres organismes que viuen a l'aigua. En aquestes noves condicions, es multipliquen els microorganismes anaerobis que descomponen la matèria orgànica sense necessitat d'oxigen però desprenen metà, àcid sulfúric i altres substàncies d'olor i gust desagradable, i de vegades tòxiques.
L'ús de determinats detergents, els adobs i els purins constitueixen la causa més important d'eutrofització dels llacs i embassaments perquè aporten a l'aigua gran quantitat de fosfats i nitrats.

L'eutrofització de les aigües comporta un creixement massiu d'algues. Els bacteris que descomponen les algues mortes consumeixen molt d'oxigen, fet que provoca la mort dels peixos i d'altres organismes aquàtics.



La salinització de l'aigua dolça s'esdevé sovint en zones de la costa, quan s'extreuen grans quantitats d'aigua de pous i aqüífers subterranis. Si s'extreu més aigua de la que arriba subterràniament, de mica en mica l'aigua salada del mar, propera a l'aqüífer, s'infiltra per les porositats del terreny i es barreja amb l'escassa aigua dolça que encara resta a l'aqüífer. Com a conseqüència, l'aigua extreta esdevé cada cop més salada, fins al punt que arriba a no ser potable.


La contaminació tèrmica de les aigües s'esdevé quan les indústries fan servir l'aigua per refrigerar les màquines, la qual cosa provoca un augment brusc de la temperatura de l'aigua. Si l'aigua calenta es retornada als rius, llacs i embassaments, disminueix la quantitat d'oxigen de l'aigua, perquè com més alta és la temperatura, menys oxigen es dissol a l'aigua. La falta d'oxigen pot provocar la mort de peixos i d'altres éssers vius que viuen a l'aigua.

Moltes de les substàncies tòxiques que arriben a l'aigua i determinats microorganismes poden comportar problemes de salut per a les persones que utilitzen aquestes aigües per banyar-se o per beure. La flora i la fauna de l'ecosistema aquàtic també es veu afectada per les substàncies contaminants. Al nostre país són freqüents malalties provocades pel consum d'aigües contaminades o pel contacte amb elles, com ara micosis, afeccions gastrointestinals, otitis, infeccions urinàries, conjuntivitis, etc.

El consum d'aigua contaminada i el contacte amb ella pot provocar diverses malalties.



Les solucions en les nostres mans


Podem evitar que moltes substàncies vagin a parar a l'aigua si adoptem les mesures següents:

Evitar la utilització en excés de productes de neteja agressius amb el medi com el lleixiu, l'amoníac i altres productes tòxics.
No utilitzar detergents rics en fosfats.
No abocar a l'aigüera líquids no solubles en aigua, com pintures i olis. Fan una pel·lícula sobre l'aigua que en dificulta l'oxigenació. La millor solució és portar aquests productes a la deixalleria, instal·lació que recull de manera selectiva els residus que no disposen de contenidor al carrer.
No llençar a l'aigua objectes que haurien d'anar a les escombraries, com ara papers, plàstics o restes de menjar.
Escollir preferentment productes reciclats, ja que la fabricació d'aquests productes comporta una reducció del consum i la contaminació de les aigües.
Consumir fruites i verdures procedents d'agricultura biològica, que no utilitza adobs nitrogenats ni fosfats.
Els agricultors han d'evitar la utilització excessiva de fertilitzants i plaguicides químics. Cal afavorir els mètodes naturals de lluita biològica contra les plagues.
Els pagesos han d'evitar l'abocament de purins a l'aigua. També han de procurar no utilitzar els purins en excés per adobar la terra, per tal d'impedir infiltracions que poden provocar la contaminació de les aigües subterrànies. L'excedent de purins es pot recollir i emmagatzemar en basses especials, o bé es pot portar a centres de reciclatge de purins on fan adobs i terres per a jardins i conreus a partir dels purins.
A la indústria cal reutilitzar l'aigua que es fa servir per a refrigeració, per mitjà de circuits tancats.
És necessari utilitzar com a matèries primeres residus recuperats. Per exemple, la fabricació de paper reciclat és un procés que redueix a la meitat la contaminació i comporta un 85% d'estalvi en el consum d'aigua.
Les fabriques han d'evitar abocar substàncies tòxiques a l'aigua.
Mantenir els carrers nets per tal d'evitar que l'aigua de pluja arrossegui les deixalles llençades al carrer i s'incorporin als rius. Cal utilitzar les papereres i els contenidors de deixalles situats en diversos carrers.
Cal depurar les aigües abans d'abocar-les als rius.
Hem de denunciar qualsevol abocament de substàncies tòxiques o contaminants a l'aigua.

Volem un món d'aigües tèrboles i insalubres o volem gaudir d'aigües netes i pures?

L'equilibri dels ecosistemes aquàtics depèn de les nostres actituds!

dilluns, 10 de març del 2008

Contaminació d'aigües



La contaminació de l'aigua és causada per la presència de grans quantitats de matèries estranyes en els ecosistemes aquàtics, les quals n'alteren l'equilibri.
En les aigües viuen bacteris descomponedors que transformen la matèria orgànica (fulles, animals morts, excrements...) en sals minerals consumint oxigen. Abans, els rius i llacs es mantenien nets gràcies a aquest mecanisme d'autodepuració. Però, avui dia, aboquem una quantitat tan alta de contaminants que el procés d'autodepuració natural de les aigües esdevé inútil en moltes ocasions.


Agents contaminants


Les aigües residuals domèstiques provenen de cases, escoles, hospitals, etc. Contenen sobretot contaminants orgànics (orina, femta, restes de menjar...) i també poden contenir microorganismes patògens procedents de persones malaltes i d'altres éssers vius. També contenen productes de neteja, olis i restes de pintures.
Les aigües residuals agrícoles poden contenir fertilitzants i pesticides que provenen de l'aigua de reg.
Les aigües residuals d'origen industrial poden contenir productes que no es descomponen (plàstics, llaunes ...) o substàncies tòxiques. Alguns dels verins presents a les aigües residuals industrials són: l'arsènic, el cianur, el crom, el plom, el cadmi, l'anhídrid sulfúric, olis, diversos àcids, etc.
Les aigües d'escorriment circulen pels carrers i teulades quan plou. Poden arrossegar tota mena de materials, com ara plàstics, material d'enderroc, papers, llaunes...

Les aigües residuals poden tenir diversos orígens: domèstic, agrícola, industrial i d'escorriment. Aquestes aigües contenen tot tipus de contaminants
Els purins o fems procedents del bestiar de les granges també contaminen les aigües si s'aboquen als rius o rierols o si s'utilitzen en excés per adobar la terra, llavors s'infiltren i acaben contaminant les aigües subterrànies.
Els detergents contenen gran quantitat de fosfats que van a parar, aigüera avall, als nostres rius, llacs i embassaments, juntament amb les aigües residuals domèstiques i contaminen les aigües.
La contaminació per intrusió afecta a les aigües subterrànies. Es produeix quan es barreja aigua salada del mar amb aigua dolça d'un aqüífer per raó d'una extracció excessiva de l'aigua de l'aqüífer.

Contaminació atmosfèrica







Cicle de la contaminació atmosfèrica



La contaminació de l'aire és un procés que s'inicia amb les emissions a l'aire per part dels diferents focus emissors, nivells d'emissió, de contaminants a l'atmosfera. Una vegada aquestes substàncies es troben a l'atmosfera pateixen diferents efectes de transport i/o transformació. Com a resultat d'aquests processos, en un punt determinat es dóna una determinada concentració de cada contaminant, es coneix com a nivell d'immissió.
Són els nivells d'immissió o de qualitat de l'aire els que determinen l'efecte d'un contaminant sobre la salut o el medi ambient.
Per tant, per tal de minimitzar la contaminació atmosfèrica és necessari, per una banda el control de les emissions atmosfèriques (nivells d'emissió), i per altra banda, el control i la vigilància de la presència dels contaminants a l'aire en diferents punts receptors (nivells d'immissió).
En tractar el problema de la contaminació atmosfèrica, cal tenir present que, tot i que hi ha certa relació entre emissió i immissió, aquests paràmetres no són necessàriament equivalents perquè entre tots dos hi ha un procés de transport i dispersió mitjançant l'atmosfera, que pot dispersar o concentrar els contaminants o fins i tot modificar-ne la naturalesa.


Smog (boira fotoquímica)

El smog fotoquímic és un dels majors problemes de contaminació atmosfèrica a escala local o regional. Es caracteritza per la presència de vapors irritants que dificulten la visibilitat i està associat a determinades emissions urbanes i a determinades condicions atmosfèriques. Els components del smog fotoquímic normalment no són emesos directament a l'atmosfera sinó que són contaminants secundaris. Estan originats per les reaccions químiques que són afavorides per la irradiació de la llum solar a sobre d'una barreja d'hidrocarburs i òxids de nitrogen.






















































































































Desertització


La desertització es el procés que pateix un terreny normalment ric en biodiversitat en perdre gran part o fins i tot la totalitat d'éssers vius que hi habitaven. Es pot produir a causa de diversos fets, com poden ser la contaminació, la desforestació, o el canvi del clima.
La pèrdua de
sòl dificulta l'absorció de l'aigua de la pluja i aquesta circumstància fa que, amb el temps, les terres es convrtisquen en deserts. Aquest procés rep el nom de desertització. La desertització afecta quasi la quarta part de les terres del món. A Europa, Espanya és un dels més afectats.
El terme "desertització" el va encunyar el 1949 un silvicultor francés que treballava a l'Àfrica occidental per a descriure la destrucció gradual dels boscos de les zones humides, adjacents al desert del Sàhara. Va comprovar com la flora acabava desapareixent i l'àrea es feia cada vegada més desèrtica. No obstant això, va caldre esperar a inicis dels anys 70, quan més de 200.000 persones van morir de fam com a conseqüència d'una gran sequera en la regió localitzada precisament al sud del Sàhara, perquè els organismes oficials assumiren la necessitat immediata de fer front al fenomen de manera conjunta. Va tocar, doncs, a la desertització, l'honor dubtós de ser el primer problema ambiental considerat de forma global. A partir d'aleshores, el seu risc és cada vegada més imminent i les solucions més difícils. Arran de la tragèdia, en 1977 es va organitzar a Nairobi (Kenya) la Primera Conferència Internacional de les Nacions Unides per al Combat contra la Desertitzacióm on es van fixar les línies del Pla d'Acció de Combat contra la Desertització -PACD-, que tenia com a objectiu desenvolupar accions en un àmbit mundial. Poques d'estes es van concretar, i es va haver d'esperar que en 1994, després de la celebració un any abans de la Conferència de la Nacions Unides sobre el Medi Ambient, l'Assemblea General, després de 18 mesos de treball, aprovara els termes de la Convenció de l'ONU sobre el combat contra la Desertització. Va entrar en vigor el 26 de desembre de 1996 i la van ratificar 50 països, Espanya entre ells; hui són ja 100 països els que l'han acceptat.

Afecta tot el món
El primer punt de l'acord arreplega la definició de desertització o desertificació, entesa com la degradació de la terra en les regions àrides, semiàrides i subhumides seques, resultant de diversos factors, entre ells les variacions climàtiques i les activitats humanes. Per degradació de la terra es comprén la degradació dels sòls, dels recursos hídrics, de la vegetació i la reducció de la qualitat de vida de les poblacions afectades. En definitiva, que calia fer front als processos que afecten les terres seques de tot el món, processos que inclouen l'erosió per l'aigua i el vent, juntament amb les sedimentacions produïdes per estos dos agents, la disminució a llarg termini de la diversitat de la vegetació natural i la salinització.